lunes, 12 de marzo de 2007

A SIS RUMBIS PER XOC


Al peu de Montjuïc, el Marrà i el Pinxa, dos homes que pel més petit insult "se treien el ganivet", s'enfronten a mort. "No tenien més remei que fer-se qui quedaria dels dos". Així s'obre la novel·la La Xava, de Juli Vallmitjana, crònica de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.
Vallmitjana, argenter i per tant artesanà, és un autor difícil, allunyat de les classes poderoses, que retrata amb mà pictòrica el món de la Barcelona extremadament miserable de canvi de segle, putes, pobres, mangants, assassins,…
La psique dels protagonistes es corrompuda ja de bén petits quan són portats a Ca la Mallorquina on “s’aprenia d’anar pel topo, qual habilitat consisitia en entrar en una habitació fosca sense que toqués ni fos sentit per persona posada allí a propòsit”. Aquesta “xungaluia” precòç la descriu perfectament a la figura de la Roseta i en Sèbio, tots dos faran parella i fins i tot el segon “adinyarà” el mot de La Xava a la Roseta, representació de la iniciació en aquest tipus de vida, “ja era del gremi”.
Vallmitjana s’encarrega de destruïr la seva inocència fen sofrir “de mistó” a la Xava i la seva germana Dolors, aïslades de tota moral on “llur carones prenien l’aspecte d’una perversió atàvica, estimulada per aquell ambient perniciós” en no trobaven cap lloc de seguretat i fins i tot “a ser prop de sa mare, a on totes les criatures troben el seu refugi, ella hi trobava el reny, els cops i la maledicció”. És tant gran l’implicació de l’autor en la seva protagonista que fins i tot es descubreix a ell mateix en la narració fent l’intent de descriure el sofriment de la Roseta on “l’esverament d’aquella criatura és impotenta la meva ploma per a descriure-la”.
Molts més exemples configuren l’univers de sota Monjuïc on la moral i l’ética benestant, es tranformen en la transgreció més béstia pero sense sortir del realisme i el costumbrisme més ocult i marginat de la seva época amb recreacions, o millor dit retrats de la fauna que composa aquest gran quadre. Descripcions fetes amb pluma pero que recreen imatges quasi pictóriques de persones amb mots en comptes de nons i cognons per tal de despistar la “espardenya” o la “bòfia” i que estaven tipificats segons la manera de “timbar”. Uns anaven pel “descuit”, altres pel “qüento del confiança”, o el “procediment dels pastos” o fins i tot “macarrons”. Tots units pels “qüentos” que proponia el “santer” al seus “consortes” per tal de “quinar” sense “bronca”, sempre, “a sis rumbis per xoc”.A les pàgines de Vallmitjana, sempre hi ha catalans que han viscut de tots els qüentos i com diu un dels personatges de l'obra: "Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté". Si et calen subtítols, no t’amoïnis, ja que Vallmitjana els fa servir en l'edició original i ho trobaras complementat per Enric Casasses en l’última edició.
Altre aspecte que cal recalcar és la descripció topogràfica d’aquesta Barcelona malaltissa que comença al port i arriba fins Monjuïc, més o menys el Raval actual que avui dia només podriem ubicar a l’Illa Robador al costat de la Rambla del Raval. Vallmitjana ens descriu con si fos un quadre impressioniste els diferents colors i sentiments que constitueixen l’atmosfera tant la privada com la pública i els actors que la compossen. Bona prova és la que fa del castell de Montjuïc, “recobert de boira, no es veia: unicament la muntanya, envellutada de tons verds i terres opaques, contrastava amb la negror moradenca de la disbauxa de construccions que als seus peus s’estenia amb extravaganta simetria” continuant amb el fum dels vapors aconsegueix capficar al lector en una situació totalment imaginable.
Podriem calificar a Vallmitjana d’una mirada carregada d’intencions antropològiques que ha servit a historiadors i fins i tot periodistes a assimilar la concepció de mirada social con es el cas de Josep Maria Huertas Claveria, mort recenment, i que va donar el nom d’un “poleio”, “Quatre Cantons” a una revista amb criteri social.

2 comentarios:

Plou i fa sol dijo...

Llegit no s'entén més que recitat. Les cites i l'argot, ja t'ho vaig dir, confonen i carreguen el text. Bé l'esforç de fer-ho en català, te'n surts prou bé, però vigila les faltes: "ben" no va amb accent (bén), per exemple. Tal com està el text, tens un 5.5. Salut

Anónimo dijo...

Discrepo de la opinión anterior. La prosa no es clara, pero intenta vender un libro muy difícil de encontrar, y lo consigue.