EL CAÇADOR D'IMATGES

Sóm al 36, un dia després del “Levantamiento”. Els ciutadans de Barcelona encara fan front a la insurrecció fidel a Franco. Anarquistes i veins composen la Guardia d’Assalt de Lluís Companys que defensen a sang i fetge els carrers pròxims a la Generalitat. Rere barricades improvisades de carruatges, moblam fins i tot animals abatuts, Agustí Centelles (El Grao, València, 1909- Barcelona, 1985) tempteja l’oportunitat de caçar la imatge que millor expliqui la realitat.
Aquest cop no és possible, però la seva capacitat li otorga l’avinentesa ja que l’escenari és a punt. Es dirigeix a dos guardies d’assalt, es presenta i honrats per la seva popularitat, accedeixen a fer un posat pel millor “freelance” de la ciutat, amb la vénia de Josep Gaspar, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, “els tres reis màgics”, mentors de Centelles. Sense aquest bagatge, potser Centelles hauría estat incapaç de captar el que possiblement és el seu fetitxe més conegut: “Guardies d’assalt al carrer Diputació, 19 de juliol de 1936”. La imatge latent en negatiu d’uns soldats que disparen parapetats rere dos cavalls abatuts crea una sublimitat narrativa només desfeta pel paio ridícul que brandeja un minúscul revòlver, tot ell possicionat al marge esquerre i que, efectivament, mostra l’escenificació creada per Centelles i previsualitzada mentre el combat.
Però Centelles, amb el seu punt de vista forjat en la intuició, també feia ús del retoc de manera que va reenquadrar la imatge abans d’oferrla a publicacions extranjeres con el “Paris-Soir” o l’americana “NewsWeek”, eliminant la cagada de possada en escena. Aquesta manipulació li va donar el sobrenom del Robert Capa català tot I que el “dictum” de Capa hi és aplicable en positiu: la foto és prou bona perquè hi era prou a prop.
“Malgrè tout”, Centelles va intuïr la tensió entre la fotografia i realitat. Va comprendre que la veracitat d’una fotografia va més enllà del seu support material i que era resposabilitat del mateix fotògraf insuflar vida a la imatge positivada: “yo veía que el reportaje gráfico de entonces era muy amanerado y estàtico, (…) por el contrario, quería cazar la noticia y pretendía conseguir que cada fotografía tuviera vida”. En la seva perseverant carrera de fotoperiodista, va caçar instants reveladors. Potser, no és casual que Henri Cartier-Brenson, fotògraf de la generació Leica, hagués estat caçador a l’Àfrica abans de canviar el rifle per la Leica. Aquesta màquina va revolucionar el fotoperiodisme i Centelles, que li va costar 900 peles a pagar en terminis de 100 peles mensuals, la va poder adquirir al 1934. Aquesta càmera disposava d’un rodet de negatius flexibles de 100 ASA amb una composició de 36 trets. Era més lleugera amb objectius intercambiables i bateries flash. La mateixa marca i model que la del fotògraf Robert Capa.
Centelles desenvolupa gràcies a la Leica un estil propi d’enquadraments aportant una mirada vanguardista afegint-li escenografia i retoc. Curiosament les dues fotos de Centelles i Cartier-Breson amb més càrrega simbòlica van ser fetes mentre una càmera rodava la mateixa seqüència. “Le Retour” de Cartier-Breson apareix una dona que s’abraona sobre una col.laboradora de la Gestapo, foto que va adquirir el grau de símbol de l’alliberament, en el cas de Centelles en refereixo a la imatge que mostra l’emoció d’una dona agenollada davant del cadàver del seu marit desprès del salvatge bombardeig sobre la població de Lleida el 2 de novembre de 1937. En aquesta, l’enquadrament de Centelles aïlla la parella de l’entorn i l’escena evoca la tradició icónica de la “Mater Dolorosa” amb tota la seve força. Prova de que ambdós disparaben sota influència cinematogràfica, tal com deia Centelles “em menjava les películes, però no pas els arguments, sinó els enquadraments, les llums, eels detalls tècnics, el món de la imatge”.
De tot aixó dona fe l’exposició organitzada en la Virreina, La Rambla 99, una iniciativa impulsada per Ferran Mascarrell a la seva etapa al front de l’Institut de Cultura de Barcelona i que d’una manera o d’una altre repara la desatenció institucional cap al fotògraf de la República per excelència.

ELS ULLS, UNA PETITA HISTÒRIA

En el poble on vivia exiliat Tomàs Martín (antic militant del PCE), aquest acostumaba a veure passejar a una noia morena que li agradava . Centelles, a petició de Tomàs, va realitzar a 1942, una fotografia del rostre de la noia. Un cop positivada, Centelles només li donà a Tomàs, retallat, el troç dels ulls a fi de no tenir problemes a on treballava.
Després de ser detingut el Tomàs per la Gestapo, aquest va enviar a José Luis Fernández Albert, menbre del PCE, a que retirara de la casa del Tomàs tot alló que hagués fet comprometre legalment a la seva família. Així ho va fer, portant-se a més la foto de “Els Ulls”.
Quan va arribar l’alliberació francessa del nazis, José Luis va regresar a Espanya enquadrat en els “maquis” per lluitar contra la dictadura franquista. Va ser detingut i condemnat a mort, tot i que li va ser commutada la pena. La seva posada en llibertat va coincidir amb el retorn de Tomàs a Espanya. Tots dos es van retrovar a casa del José Luis I el va insinuar que havia de donar-li una cosa però en privat. Tomàs li va dir que no tenia cap secret per la seva dona Carmen.Per fi, José Luis li va tornar al Tomàs la foto de “Els Ulls”, la qual li havia acompanyat mentre lluitava a l’exili, a la guerrilla i a les pressons franquistes.
L’anònima noieta retratada per Centelles en aquella foto, mai va arribar a coneixer la història de la qual va ser protagonista.