EL TREN DE LA MINA

Han pasado 3 años del comienzo de las obras del Trambesòs. La primera piedra fue colocada por Joan Clos y Artur Mas, entonces conseller en cap. La inauguración del nuevo tramo ha sido por parte de Jordi Hereu, el actual alcalde de Barcelona. Y es que, estas nuevas cuatro paradas eran necesarias. Según el señor Hereu. Aunque pronto se le puso en jaque. No por los periodistas, que en realidad eran corderitos siguiendo a su pastor, vigilados de cerca por los perros lazarillos que repartían el dossier de prensa; no, lo logró un individuo de complexión fuerte, tejanos oscuros, camisa blanca rayada, gafas de pasta negras y sin ningún pelo de tonto. ¡Mentiroso!-gritaba en medio de la conferencia de prensa, en Sant Joan Baptista, última parada de las inauguradas por su excelentísimo alcalde Joan Hereu. Pero, ¿quién es este tipo? Decido ir en su busca tras el abucheo general del pueblo llano presente.
Disculpe,¿qué tiene en contra del alcalde? Es un cabrón, yo era su guardaespaldas y me despidió. Le costaba seguir el orden lógico de las palabras y su inseguridad para sostenerse de pie me hizo sospechar que tan solo quería llamar la atención. Mala suerte, sus palabras no se sostienen, no podré publicarlo en el tomate. Sigo de cerca las declaraciones de Hereu. Nada especial. Todos aplauden, cuatro sonrisas, dos besos a niños y para casa. Como cualquier inauguración de las muchas que lleva en las últimas semanas.
Me dirijo a un bar cerca de esta estación, El bullit de Sant Adrià. Pido un café con leche corto y hecho un vistazo en dirección al lavabo. La imagen me sorprende, en una de las paredes cuelgan fotografías originales del barrio y de su antiguo tranvía. Tras la limpieza de manos posterior le pregunto a la María por las instantáneas. Son de mi abuelo- me comenta- siempre hemos sido del barrio.- Como ve la inserción del nuevo tramo?¿Verá aumentada la clientela? La María me dice que no nota diferencia alguna y que a los únicos que les beneficiará será a los vecinos de Sant Martí. Ya no tendran que cruzar La Mina. Claro, se ahorraran la angustia de mirar de reojo mientras caminan ligeros hacia sus vecinos de más allá del Besòs.
Bolígrafo en mano me dirijo hacia la zona más conflictiva de la ciudad. Donde nadie se atreve a pasar y mucho menos tomarse algo en cualquiera de sus bares tan hospitalarios como étnicos, La Mina. El Jose, que regenta uno de estos bares, me comenta que no le gusta el nuevo tren. La Amaya, gitana respetada ya por su edad, le interrumpe con su voz característica- yo tengo mucho miedo, esto es muy peligroso, mis niños juegan cerca de las vías y no hay seguridad alguna. Punto para la Amaya. Esto tendrían que vallarlo cualquier día nos matan a alguno.
Mientras me despido del señor Jose se me acercan unos niños y me enseñan sus juguetes: un balón de fútbol, una muñeca sucia y unos cuantos cartones. Son felices, libres, cariñosos. De verdad que deseo que este nuevo tranvía mejore la zona. Tras un caluroso abrazo de la chiquilla sole, me marcho pensando en el peligro y la poca seguridad de estos niños y lo mal hechas que están las cosas.

El fum del drac

No és pas casualitat que hores abans de magne celebració, Sant Jordi, escolti a Claude Debussy en la seva versió de Clair de lune, composició originàriament de Paul Verlaine. La música és un plaer de creadors, brollador d’inspiració, sensacions que donen bona fe escriptors com Bram Stoker o Joseph Sheridan. Però, la música té un competidor afable i fins i tot amant, la fulla de “tabasco”.
El seu nom original és “schwenk” provinent de les índies
d’amèrica i sempre ha sigut molt perseguit. No és cosa de fa uns dies. Amb Napoleó el designaven com un perillòs verí, el Duc de Moscòvia va amenaçar amb pena de mort als fumadors, el papa Urbano VIII els excomulgava, Amurat IV de Pérsia els tallaba el nas i fins i tot, a Londres, arribaren a decapitar-los.
Tot i aixins, la literatura està plena d’amants del “liquidambar”. Literats com Josep Pla feient bon ús: “fumo el temps necessari per trobar l’adjectiu”. Raó per la qual crec que el millor company de l’escriptor no és la seva ploma, ni el seu Mac avui dia; és el “cohiboce” tractat químicament.
Amb aquesta màxima, hem penjo la càmera, agafo tres euros i de camí faig una parada a l’estanc. Marlboro siusplau. Normal o “Light”? Al Buenafuente li agrada normal. Fent cames cap a plaça Universitat penso com fer una juguesca al meu pare. Si molts escriptors fumen, per què no ens firmen, a més a més del llibre, una cigarreta?-Estàs boig- en contesta el pare. Després de flirtejar una estona amb els “no tens collons” o “i que guanyo jo amb aixó”, l’aposta està feta. Primer objectiu: Buenafuente.
Més enllà de dos quarts d’hora de cua, arribem a la seva alçada. El meu pare està nerviòs.Andreu, t’importaria signar-me també el cigarro?- Com dius? Mai de la vida havia fet aixó. “Tu eres bueno chico”. –li contestà. Prova aconseguida. Pero no et facis il.lusions, aquesta és molt fácil. Una de més alçada. Ildefons Falcones. T’atreveixes? Dubte durant uns instants però afalagat per la seva victòria no s’ho pensa. Agafo el diari. Hi és a la llibreria Catalònia. Pel trajecte es va rumiant el què dirà. Falcones és envoltat de periodistes. Li importaria signar-me el meu fídel company de lectura?-li preguntà el pare. Ell riu i assetjat de càmeres rubrica la cigarreta. Ho has aconseguit. Prova superada.
Com ben diu el Ricardo, el tabac és un plaer de lectors. Pero una condemna inspiratòria d’escriptors ja que fumen molt anant a buscar la seva mussa, però fumen malament, sense tenir amb compte cap de les sentències de la tabacologia de Neander.

EL CAÇADOR D'IMATGES

Sóm al 36, un dia després del “Levantamiento”. Els ciutadans de Barcelona encara fan front a la insurrecció fidel a Franco. Anarquistes i veins composen la Guardia d’Assalt de Lluís Companys que defensen a sang i fetge els carrers pròxims a la Generalitat. Rere barricades improvisades de carruatges, moblam fins i tot animals abatuts, Agustí Centelles (El Grao, València, 1909- Barcelona, 1985) tempteja l’oportunitat de caçar la imatge que millor expliqui la realitat.
Aquest cop no és possible, però la seva capacitat li otorga l’avinentesa ja que l’escenari és a punt. Es dirigeix a dos guardies d’assalt, es presenta i honrats per la seva popularitat, accedeixen a fer un posat pel millor “freelance” de la ciutat, amb la vénia de Josep Gaspar, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents, “els tres reis màgics”, mentors de Centelles. Sense aquest bagatge, potser Centelles hauría estat incapaç de captar el que possiblement és el seu fetitxe més conegut: “Guardies d’assalt al carrer Diputació, 19 de juliol de 1936”. La imatge latent en negatiu d’uns soldats que disparen parapetats rere dos cavalls abatuts crea una sublimitat narrativa només desfeta pel paio ridícul que brandeja un minúscul revòlver, tot ell possicionat al marge esquerre i que, efectivament, mostra l’escenificació creada per Centelles i previsualitzada mentre el combat.
Però Centelles, amb el seu punt de vista forjat en la intuició, també feia ús del retoc de manera que va reenquadrar la imatge abans d’oferrla a publicacions extranjeres con el “Paris-Soir” o l’americana “NewsWeek”, eliminant la cagada de possada en escena. Aquesta manipulació li va donar el sobrenom del Robert Capa català tot I que el “dictum” de Capa hi és aplicable en positiu: la foto és prou bona perquè hi era prou a prop.
“Malgrè tout”, Centelles va intuïr la tensió entre la fotografia i realitat. Va comprendre que la veracitat d’una fotografia va més enllà del seu support material i que era resposabilitat del mateix fotògraf insuflar vida a la imatge positivada: “yo veía que el reportaje gráfico de entonces era muy amanerado y estàtico, (…) por el contrario, quería cazar la noticia y pretendía conseguir que cada fotografía tuviera vida”. En la seva perseverant carrera de fotoperiodista, va caçar instants reveladors. Potser, no és casual que Henri Cartier-Brenson, fotògraf de la generació Leica, hagués estat caçador a l’Àfrica abans de canviar el rifle per la Leica. Aquesta màquina va revolucionar el fotoperiodisme i Centelles, que li va costar 900 peles a pagar en terminis de 100 peles mensuals, la va poder adquirir al 1934. Aquesta càmera disposava d’un rodet de negatius flexibles de 100 ASA amb una composició de 36 trets. Era més lleugera amb objectius intercambiables i bateries flash. La mateixa marca i model que la del fotògraf Robert Capa.
Centelles desenvolupa gràcies a la Leica un estil propi d’enquadraments aportant una mirada vanguardista afegint-li escenografia i retoc. Curiosament les dues fotos de Centelles i Cartier-Breson amb més càrrega simbòlica van ser fetes mentre una càmera rodava la mateixa seqüència. “Le Retour” de Cartier-Breson apareix una dona que s’abraona sobre una col.laboradora de la Gestapo, foto que va adquirir el grau de símbol de l’alliberament, en el cas de Centelles en refereixo a la imatge que mostra l’emoció d’una dona agenollada davant del cadàver del seu marit desprès del salvatge bombardeig sobre la població de Lleida el 2 de novembre de 1937. En aquesta, l’enquadrament de Centelles aïlla la parella de l’entorn i l’escena evoca la tradició icónica de la “Mater Dolorosa” amb tota la seve força. Prova de que ambdós disparaben sota influència cinematogràfica, tal com deia Centelles “em menjava les películes, però no pas els arguments, sinó els enquadraments, les llums, eels detalls tècnics, el món de la imatge”.
De tot aixó dona fe l’exposició organitzada en la Virreina, La Rambla 99, una iniciativa impulsada per Ferran Mascarrell a la seva etapa al front de l’Institut de Cultura de Barcelona i que d’una manera o d’una altre repara la desatenció institucional cap al fotògraf de la República per excelència.

ELS ULLS, UNA PETITA HISTÒRIA

En el poble on vivia exiliat Tomàs Martín (antic militant del PCE), aquest acostumaba a veure passejar a una noia morena que li agradava . Centelles, a petició de Tomàs, va realitzar a 1942, una fotografia del rostre de la noia. Un cop positivada, Centelles només li donà a Tomàs, retallat, el troç dels ulls a fi de no tenir problemes a on treballava.
Després de ser detingut el Tomàs per la Gestapo, aquest va enviar a José Luis Fernández Albert, menbre del PCE, a que retirara de la casa del Tomàs tot alló que hagués fet comprometre legalment a la seva família. Així ho va fer, portant-se a més la foto de “Els Ulls”.
Quan va arribar l’alliberació francessa del nazis, José Luis va regresar a Espanya enquadrat en els “maquis” per lluitar contra la dictadura franquista. Va ser detingut i condemnat a mort, tot i que li va ser commutada la pena. La seva posada en llibertat va coincidir amb el retorn de Tomàs a Espanya. Tots dos es van retrovar a casa del José Luis I el va insinuar que havia de donar-li una cosa però en privat. Tomàs li va dir que no tenia cap secret per la seva dona Carmen.Per fi, José Luis li va tornar al Tomàs la foto de “Els Ulls”, la qual li havia acompanyat mentre lluitava a l’exili, a la guerrilla i a les pressons franquistes.
L’anònima noieta retratada per Centelles en aquella foto, mai va arribar a coneixer la història de la qual va ser protagonista.

A SIS RUMBIS PER XOC

Al peu de Montjuïc, el Marrà i el Pinxa, dos homes que pel més petit insult "se treien el ganivet", s'enfronten a mort. "No tenien més remei que fer-se qui quedaria dels dos". Així s'obre la novel·la La Xava, de Juli Vallmitjana, crònica de la supervivència de la seva protagonista pels carrers del Portal de Santa Madrona, vora el port de la Barcelona de primers del segle XX.
Vallmitjana, argenter i per tant artesanà, és un autor difícil, allunyat de les classes poderoses, que retrata amb mà pictòrica el món de la Barcelona extremadament miserable de canvi de segle, putes, pobres, mangants, assassins,…
La psique dels protagonistes es corrompuda ja de bén petits quan són portats a Ca la Mallorquina on “s’aprenia d’anar pel topo, qual habilitat consisitia en entrar en una habitació fosca sense que toqués ni fos sentit per persona posada allí a propòsit”. Aquesta “xungaluia” precòç la descriu perfectament a la figura de la Roseta i en Sèbio, tots dos faran parella i fins i tot el segon “adinyarà” el mot de La Xava a la Roseta, representació de la iniciació en aquest tipus de vida, “ja era del gremi”.
Vallmitjana s’encarrega de destruïr la seva inocència fen sofrir “de mistó” a la Xava i la seva germana Dolors, aïslades de tota moral on “llur carones prenien l’aspecte d’una perversió atàvica, estimulada per aquell ambient perniciós” en no trobaven cap lloc de seguretat i fins i tot “a ser prop de sa mare, a on totes les criatures troben el seu refugi, ella hi trobava el reny, els cops i la maledicció”. És tant gran l’implicació de l’autor en la seva protagonista que fins i tot es descubreix a ell mateix en la narració fent l’intent de descriure el sofriment de la Roseta on “l’esverament d’aquella criatura és impotenta la meva ploma per a descriure-la”.
Molts més exemples configuren l’univers de sota Monjuïc on la moral i l’ética benestant, es tranformen en la transgreció més béstia pero sense sortir del realisme i el costumbrisme més ocult i marginat de la seva época amb recreacions, o millor dit retrats de la fauna que composa aquest gran quadre. Descripcions fetes amb pluma pero que recreen imatges quasi pictóriques de persones amb mots en comptes de nons i cognons per tal de despistar la “espardenya” o la “bòfia” i que estaven tipificats segons la manera de “timbar”. Uns anaven pel “descuit”, altres pel “qüento del confiança”, o el “procediment dels pastos” o fins i tot “macarrons”. Tots units pels “qüentos” que proponia el “santer” al seus “consortes” per tal de “quinar” sense “bronca”, sempre, “a sis rumbis per xoc”.A les pàgines de Vallmitjana, sempre hi ha catalans que han viscut de tots els qüentos i com diu un dels personatges de l'obra: "Pinxera a raderacs. És pasma. Pirent! Xalem a forata. Sté, sté". Si et calen subtítols, no t’amoïnis, ja que Vallmitjana els fa servir en l'edició original i ho trobaras complementat per Enric Casasses en l’última edició.
Altre aspecte que cal recalcar és la descripció topogràfica d’aquesta Barcelona malaltissa que comença al port i arriba fins Monjuïc, més o menys el Raval actual que avui dia només podriem ubicar a l’Illa Robador al costat de la Rambla del Raval. Vallmitjana ens descriu con si fos un quadre impressioniste els diferents colors i sentiments que constitueixen l’atmosfera tant la privada com la pública i els actors que la compossen. Bona prova és la que fa del castell de Montjuïc, “recobert de boira, no es veia: unicament la muntanya, envellutada de tons verds i terres opaques, contrastava amb la negror moradenca de la disbauxa de construccions que als seus peus s’estenia amb extravaganta simetria” continuant amb el fum dels vapors aconsegueix capficar al lector en una situació totalment imaginable.
Podriem calificar a Vallmitjana d’una mirada carregada d’intencions antropològiques que ha servit a historiadors i fins i tot periodistes a assimilar la concepció de mirada social con es el cas de Josep Maria Huertas Claveria, mort recenment, i que va donar el nom d’un “poleio”, “Quatre Cantons” a una revista amb criteri social.

EL PERIODISTA BARCELONÉS ESTÁ DE LUTO

Muere de un derrame cerebral Josep Maria Huertas Claveria, redactor jefe de La Vanguardia.

Encarcelado en 1975 por un polémico artículo publicado en Tele/Exprés.

Firme defensor de la libertad y célebre antifranquista.



Al igual que una historia bien contada, todo comienza por el final sonando una excelente canción: “Good night” de los Beatles. Inicio de la última reunión sacra de Josep Maria Huertas Claveria.
Paradigma del colectivo de periodistas dividido tan sólo por los que le adoraban y los que no lo pudieron gozar nunca. Como miembro del segundo grupo, me queda el consuelo de tener la oportunidad del referente de su carrera ideológica y laboral.
Huertas, como lo apodaban sus excompañeros de redacción, expresó y formó su “background” por El Correo Catalán, El Periódico de Catalunya, Diari de Barcelona, L’Avui y Tele/Exprés, en donde el artículo “Vida erótica subterránea” le costó ser encarcelado en la Modelo. Su inicio reivindicativo fue en el mismo lugar que sonó su último “Good night”, Santa Maria de Taulat, clave en la vida del periodista. Sus paredes fueron concilios antifranquistas dónde creó la revista “Quatre Cantons”, también fue testigo de su unión con Araceli Aiguaviva. Lugar mítico en su memoria.
Pero la esencia que connota, para bien o para mal, a Huertas no fue su vida laboral, ni tampoco sus más de cincuenta libros, fue el “leif motif” de su palabra gráfica, su “testardo” por los necesitados, una voluntad reivindicativa que le daba algunas veces una “superficie”- como diría Pla- algo tosca, tras la cual latían las emociones más tiernas y más generosas.
“Malgré tout” -como dijo José Martí Gómez, su pareja profesional- el tiempo es muy cruel y la memoria frágil, por lo que mañana sólo lo recordaran los que le querían.

Frases PLAtónicas

Verbos extraídos de una entrevista de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla en la Videoteca de la memoria literaria en 1978.

ADJETIVOS Y ESCRITURA
“Si el adjetivo es exacto sirve para hacer periodismo”.
“El castellano es la frase larga pero que acaba en cola de pez”.
“Este papel me durará 2 días”, “es cuestión del adjetivo”.
“No he escrito nunca una frase sin pensarla antes”.

CENSURA E IRONÍA
“Hacerse ininteligible”.
“Quite usted de esto lo que le de la gana”.
“Yo soy un hablador con sangre”.
“La ironía es la imposibilidad de decirlo”.
“No he escrito nunca una frase sin pensarla antes”.

OTROS AUTORES
“Machado es un gran poeta y Baroja es un gran retratista pero no sabe escribir novelas”.
“Julio Comba tiende a la ininteligibilidad imperceptible, es un CUCO”.

CATALANISMO
“Aquí los griegos no han dejado nada, eso sí, el paisaje es muy bonito”.
“Vivo en un país donde el clima es cambiante, recibe los vientos del norte y sufre los vientos del sur”.
“El catalán es un español 100% pero que se han pasado la vida diciéndole que era otra cosa”.

EXPERIENCIA
“Los viejos tenemos las piernas mojas”.
“Quien no ha vislumbrado el Partenón de Atenas y Nueva York, no ha visto la vida”.

Un lujo de contrastes definen el rostro de la ironía. Josep Pla queda retratado entre arruga y experiencia.

Ojos oscuros, piel clara, 53 arrugas, mente reflexiva y un cigarrillo, definen claramente la imagen, el resto es pura descripción. Pla hablará a través de labios afinados, perfilados pliegues que envuelven el humo expirado.
Primer plano “Hollywood” de cara y cuello, 30º izquierda con fuertes contrastes. Escala de grises en facciones, cuello blanco, chaqueta negra, fondo marengo y pigmentos degradados delatantes de época, incrementan sus defectos faciales.
Mirada dispersa, innumerables pensamientos alrededor del placentero tabaco bien liado, tal vez por ser el primero, en la expectante conversación muy preparada en situación por ambas partes.